La colonització de California amb accent català.

Un mallorquí de Petra i un català de Balaguer van marxar de viatge, van passar per Hollywood, per Sillicon Valley i per San Francisco; però aquestes denominacions encara no existien. Junts exploraren terra desconeguda, donant forma a una vaga ombra en els mapes del continent Americà. Juníper Serra i Gaspart de Portolà, comandaren els primers colons occidentals que s’endinsaren en aquest racó de món, col·locant  la pedra fundacional de l’actual Califòrnia. 

Situem el moment: 1768. Els Estats Units estan a punt de començar la revolta contra el control colonial anglès, caçadors russos avancen des d’Alaska cap al sud, Anglaterra s’obre pas per Canadà envers l’oceà Pacífic, els variats pobles amerindis capitulen inexorablement contra el poder de l’home blanc. L’alta Califòrnia és nominalment espanyola, però si no s’omple amb persones una altra potència l’ocuparà. 

El virrei de Mèxic, que ni té molt interès ni compta amb gaires recursos per colonitzar un territori considerat erm i de nul interès comercial, envia una expedició a aquella costa poc coneguda. Per assolir aquest objectiu convocà la companyia catalana, un cos residual dels Miquelets, comandats per Gaspart de Portolà, juntament amb una dotació franciscana liderada per Juníper Serra. No era una gran partida, seixanta-tres homes, vint-i-quatre burros, bous, porcs, una barca i molta voluntat.  

Després de fundar San Diego, l’expedició es dividí en dos cossos: el religiós marxà a peu, el militar es desplaçà en vaixell. Es citaren a la badia de Monterey i després de forces peripècies es trobaren fundant la capital d’aquests rodals. L’humil estructura es repetirà en cada nucli: per un costat la Missió: formada per una església de fusta, protegida d’un muret i rodejada per un hort, reclam per atraure i convertir els indis; per l’altre, no gaire lluny, el presidi, establiment militar estratègicament situat per defensar el conjunt. 

No és un pla ambiciós; simplement es busca assegurar la subsistència de cada missió, agrupar els pobles natius dividits en incomptables grups tribals i dotar d’estructura aquesta terra salvatge. Malgrat les friccions entre conqueridors i indis, inclús entre els propis colons, una figura aglutinarà totes les voluntats, el padre Serra. 

L’èxit no és rotund: pocs guanys i moltes penúries. Cap troballa que pugui rivalitzar amb les fastuoses conquestes del Perú o Mèxic. Però bastiren els inesborrables fonaments de l’actual  Califòrnia, l’estat més ric dels Estats Units. Moltes missions han evolucionat cap a una ciutat moderna: San Diego de Alcalá, Nuestra Señora de Los Angeles, Carmelo, San Francisco i Sacramento en són exemple. 

L’exploració potser no fou gaire reeixida, mai s’adonaren del potencial que guardaven l’interior d’aquelles terres, desestimaren les terres humides de la vall de Sant Joaquim, actual centre de l’agricultura americana, que una vegada dessecades han esdevingut un edèn terrenal; ni podien somiar amb la importància que al segle XX tindria el viscós petroli que surava naturalment de la terra. Encara més cruel, no van endinsar-se per Sierra Nevada, on l’or i la plata no s’amagaven a l’interior de muntanyes sinó que esperaven ser recollits als llits del rius. Però les llavors del futur ja estan plantades, i amb els cultius provinents de la mediterrània s’articulà i s’occidentalitzà el territori. 

El padre Serra va edificar nou missions, el seu successor Crespí, també mallorquí, fundà la resta; entre tots van assolir vint-i-una al llarg de la costa pacifica. També van dissenyar el Camino Real, una calçada de més de nou-cents quilòmetres sobre la qual discorre l’actual Highway 101, que encara avui vertebra Califòrnia. 

La presència espanyola fou breu, des de 1768 fins 1822, any en què Mèxic s’independitzà. El domini mexicà encara va ser més curt, durà fins l’any 1848. La majoria de missions que avui podem visitar han viscut hibernades des d’aquesta data. Després, entre una petita guerra i un gran acord, Mèxic va vendre aquestes terres als Estats Units. Fou llavors quan es trobà l’or, però això ja són figues d’un altre paner. 

  

Juníper Serra fou un frare franciscà nascut a Mallorca l’any 1713. L’any 1749 marxà al Nou Món i va predicar durant vint anys a l’actual Mèxic. Però l’empresa per la qual és recordat fou la colonització de l’Alta Califòrnia. Amb el seu determinat i infatigable caminar, més enllà de la seva coixesa, aconseguí un fita increïble. Beatificat per Joan Pau II l’any 1988, la seva imatge fou escollida per representar l’estat de Califòrnia a la Sala de les Estàtues del Capitoli, a Washignton.

Viatges de Pel·lícula: Xina

La Xina és un gegant que dobla la població d’Europa. Amb una economia desbordant capaç d’inundar el món, compta amb un refinada cultura profundament arrelada fa més de 3.000 anys. Però a casa nostra solem caricaturitzar aquest impressionant poble com treballadors de fàbriques barates i immigrants que regenten basars on podem trobar a bon preu qualsevol producte que ens passi pel cap. 

En les últimes dècades les pel·lícules d’aquesta cultura estan assolint una certa tirada comercial a la nostra cartellera. Un dels principals responsables d’aquesta internacionalització és el taiwanès Ang Lee que, amb Tigre i drac, l’any 2000, trencà les fronteres del gran públic. Aquesta pel·lícula pertany al gènere Wuxia; un cocktail que té com a base una història èpica de passat remot plena d’honor, amb gotes de romanticisme i una bona ració d’arts marcials, tot remenat amb una espectacular i colorista posada en escena amb milers d’extres -no els en ve d’un. Amb aquest esquema podrem veure molts títols que han triomfat arreu. Hero o La casa de les dagues voladores són altres bons i digeribles exemples.  

Les arts marcials ens hipnotitzen. Un clar exemple és la icona dels anys setanta Bruce Lee. Ell sol fou capaç de popularitzar mundialment el kung-fu i el karate. Nascut a San Francisco, va fer carrera a Hong Kong. Amb unes trames simples, amb un estil a mig camí d’orient i occident, es convertí en un mite més enllà de les pantalles, amb frases com “Be water, my friend”. El retorn del drac potser és la seva pel·lícula més famosa. El seu relleu natural, Jackie Chan, farceix les graelles de les televisions amb les seves bufonades, fent les delícies de la canalla. 

Un altre tòpic del cine xinès és la dissolució de l’antic imperi en el món modern. El director italià Bernardo Bertolucci firmà L’últim emperador, un gran títol que ens captivarà amb el seu desplegament visual. Una altra reeixida aproximació a aquest període és Adéu a la meva concubina, on serem testimonis de l’evolució d’aquest país des de la curiosa òptica de dos singulars cantants d’òpera, o el drama Sorgo vermell. Per altra banda, 55 dies a Pekín, és un clàssic de Hollywood, estil colonial, del gènere d’aventures; no compteu, però, amb gaire rigor, conformeu-vos en passar una bona estona. 

La Segona Guerra Mundial també va assolar aquesta regió. Per si algú no ho sap, m’agradaria recordar que la invasió japonesa va provocar la pèrdua de més de vint milions de vides. L’imperi del Sol és una producció de Steven Spielberg on podrem veure la dramàtica evolució d’un nen benestant anglès resident a Shangai que acaba en un camp de concentració japonès. De l’ocupació vista amb ulls xinesos sobresurt una historia d’intrigues i amor, l’excel·lent film d’Ang Lee: Desig i perill. També cal destacar l’humor negre que Jiang Wen ens regala a Els dimonis a la meva porta. Podem rescatar una joia de l’oblit: Les llàgrimes del Yangtsé, de Zheng Junli, més antiga i en blanc i negre, la qual no s’ha de confondre amb el El Yangtsé en llamas amb Steve McQueen. Per últim, dins del mateix període històric, situada en territori formalment xinès, voldria esmentar Set anys al Tibet, realitzada per Jean-Jacques Annaud. Es tracta d’una aproximació a la cultura d’una petita i pacifica nació que en cap cas pertany a la cultura xinesa. 

Durant els anys seixanta, la Revolució Cultural fou un estrany i fosc episodi de la xina comunista. Pocs films intenten descriure‘l. Personalment, només en conec dos: Onze flors, de Wang Xiaoshuai, i el documental de Michelangelo Antonioni Chung Kuo. 

D’altra banda, el cine xinès també és capaç de destil·lar subtils sentiments que traspuen petites grans històries. Només cal deixar-nos hipnotitzar per l’encanteri visual de La llanterna vermella per comprovar-ho. Localitzades a Hong Kong, les emocions se sublimen a Desitjant estimar (In the mood for Love), i igualment podrem commoure’ns amb històries més modernes a Chungking Express. Si marxem a Taiwan, assaborirem una agredolça comèdia d’Ang Lee: Menjar, beure, estimar. Si ens situem a Pequín xafardejarem el batec quotidià a Lost in Beijing. 

Algunes històries mostren l’impacte sofert per la immigració rural en megalòpolis desbordants. A La bicicleta de Pequín, de Wang Xiaoshua, i a Dutxa, de Zhan Yang, l’acció transcorre a Pequín. Al seu torn, a Shangai dreams assistirem als contrastos d’aquesta ciutat comercial. En sentit contrari, si voleu gaudir de les províncies, a El rossinyol, emprendrem un tendre camí de tornada, de la mà del protagonista quan torna al seu poble natal acompanyat de la seva néta. 

Per últim, voldria esmentar grans produccions occidentals, amb protagonistes occidentals i on els xinesos formen més aviat part del decorat. La mòmia: la tomba de l’emperador, fantasieja al voltant dels famosos guerrers de terracota. Aquesta saga és una esbravada versió d’Indiana Jones del segle XXI. També podeu passar l’estona admirant la moderna arquitectura plena de gratacels de Xangai a Sky fall, entrega recent de James Bond amb Daniel Craig com a protagonista. Sense moure’ns de l’entorn d’aquesta impressionant ciutat, podem seguir l’embolicada trama de Missió impossible 3.