L’Àfrica negra és un immens territori
desconegut per occident. Malgrat posseir una palpitant i heterogènia societat,
amb prou feines ens interessem per la seva espectacular fauna i els seus
paisatges. A casa nostra el cinema africà autòcton és invisible. Jo
personalment no en puc parlar, atesa la meva incultura. Però són moltes les
mirades que occident li ha dedicat, potser amb la càmera una xic desenfocada.
El punt de partida és Memòries
d’Àfrica, protagonitzada per Meryl Streep i Robert Redford en el zenit de
les seves carreres. Aquest film va canviar la relació entre cinema i turisme,
atraient per primera vegada munions de viatgers que buscaven reviure la màgia
de les genials localitzacions. El guió respon a un esquema que es repeteix en
multitud de produccions: una emotiva història d’amor entre dos occidentals en
un ambient salvatge i l’admiració d’ambdós per aquella terra. Ella, una educada
i voluntariosa dama; ell, un intrèpid aventurer. A la mítica Mogambo és
un caçador professional, Clark Gable, qui haurà de triar entre dues grans
preses: la volcànica Ava Gadner o l’angelical Grace Kelly. Renoi quina sort que
tenen alguns! A La Reina d’Àfrica, Humprey Bogart i Katharine Hepburn
encarnen un llop de riu borratxet i una missionera puritana que remunten
èpicament un riu a bord d’un vaixell tan tronat com les seves vides. A Hatari,
del genial Howard Hawks, serà un caçador i una fotògrafa els que ens faran
somniar en la sabana. Amb el mateix esquema, però per a públic més jove,
destaquen uns personatges que han marcat moltes generacions: Tarzan. La
llegenda d’un salvatge de raça blanca criat entre feres, la seva mona Xita i la
seva estimada Jane, una dama victoriana. Se n’han filmat més de vuitanta
versions, entre les quals els més veterans es quedaran amb el crit inoblidable
de Johnny Weissmüller, mentre els més joves prefereixen el clàssic animat de
Disney o la caricatura infantil de George de la jungla. Un altre clàssic
són les peripècies d’un altre aventurer embrió d’Indiana Jones, Allan
Quatermain, que persegueix Les mines del rei Salomó, ja sigui en la
novel·la original, el film antic o el modern. Tots aquests clàssics contenen
acció, caceres de grans animals, paisatges i passió, però m’agradaria remarcar
que tots els protagonistes són occidentals i la població africana, retratada
com una patuleia de bàrbars inútils.
Per complementar aquestes històries,
caldria visionar la crua descripció de l’esclavisme que ens brinda Steven
Spielberg a Amistat, o les produccions centrades en la lluita contra l’apartheid.
En primer lloc en voldria destacar Crida llibertat de Richard
Attenborough, que narra la vida de l’activista sud-africà Biko. Però també cal
esmentar Invictus del gran Clint Eastwood, on es recrea el camí de
l’històric Nelson Mandela cap a la presidència sud-africana i els seus intents
per reconciliar un país a través del rugby. Altres pel·lícules il·lustren la
injustícia a què van condemnar aquest gran home. Adéu Bafana o Mandela, long
walk for freedom en són els millors exemples.
Un film curiós és Caçador blanc,
cor negre, on Clint Eastwood recrea la filmació de La Reina d’Àfrica,
mostrant el director John Houston més preocupat per caçar animals que per
dirigir la seva obra.
Al cinema de guerra veurem batalles de
l’exèrcit colonial britànic idealitzades en clàssics com Zulu, que
mostra el combat entre cent soldats contra milers de ferotges guerrers zulus, o
Les quatre plomes. Encara dins del mateix registre bèl·lic, recentment
s’han estrenat excel·lents títols on se’ns mostren amb més realisme els
conflictes actuals. A Hotel Rwanda assistim impotents al genocidi que
assolà aquest país; Diamants de sang fa evident el dolor que provoquen
per terres africanes les nostres estimades pedres precioses, mentre que a L’últim
Rei d’Escòcia serem testimonis dels excessos d’un terrible tirà.
L’atractiva humanitat dels goril·les
també és un bon reclam. Ells són els protagonistes de la preciosa Goril·les
en la boira, on Sigourney Weaver intentarà parar els peus als caçadors.
Aquests animals també són els protagonistes de les aventures d’un trepidant
film anomenat Congo.
Per als més petits de la casa també
s’han fet grans produccions animades: El rei lleó regna per sobre de
totes i no li calen presentacions. Al seu torn, la divertida fauna de Tarzan
o Madagascar faran les delícies de la mainada.
Hi ha una pel·lícula que em té el cor
robat: Els déus deuen estar bojos. Us explico com comença i penseu si
val la pena. Una avioneta volant pel desert del Kalahari deixa caure
accidentalment una ampolla de Coca Cola, que és recollida per una tribu de
boiximans que rep l’objecte desconegut com un regal dels déus. Només cal que
mireu la resta.
En darrer lloc m’agradaria recordar
els documentals, un gènere considerat menor, concebut per acompanyar migdiades
de sobretaula. Jo personalment encara gaudeixo de l’enorme espectacle de la
vida animal. Trobar i encertar-ne els títols, però, és una loteria per la manca
d’informació i distribució.