Acaronat per l’onatge de la mar Mediterrània, la cultura
occidental va donar els seus primers passos per les terres de l’actual Grècia.
D’aquelles ciutats estat no en queden més que majestuoses ruïnes, però la seva
cultura és el ferm fonament sobre el qual hem edificat la nostra civilització.
Començarem pel principi. Era una vegada Troia, mare de
totes les batalles... La pel·lícula homònima és un entretingut film d’acció que
ens apropa aquesta llegenda que sobreviu fa més de tres mil anys, paradoxalment
una vida més llarga que el seu protagonista immortal, Aquil·les, interpretat
per Brad Pitt, un déu que com qualsevol fill de veí té un taló que flaqueja. Un
altre protagonista de la batalla fou l’astut Ulisses, però el seu mite, que no
s’originà a Troia, perdura gràcies a l’èpic navegar que durant molts d’anys
l’arrossegà pel mar camí de la seva pàtria, Ítaca. Aquest deambular va ser
transcrit per Homer a l’Odissea, una obra transcendental de la
literatura; a la pantalla, Kirk Douglas va protagonitzar una producció italiana
d’aventures que sense poder rivalitzar amb l’original resulta un digne
entreteniment. M’agradaria destacar la vigència d’aquesta tradició, ¿com us
expliqueu que en ple segle XXI haguem batejat com troians als maliciosos
programes que infecten els nostres ordenadors o que Artur Mas al·ludeixi amb
assiduïtat l’imaginària Ítaca?
Les Termòpiles no són llegenda, són història llegendària.
Tres-cents indòmits espartans van barrar el pas a un exèrcit persa infinitament
superior en nombre, amb el preu de les seves vides. Mite grec, va arribar a les
pantalles filtrat pel món del còmic. El resultat és 300: un efectista,
estètic i una mica passat de voltes exercici d’estil que mostra la determinació
encarnada en un crit: Això és Esparta! En darrer lloc m’agradaria
recordar la figura del gran Alexandre el Magne, un home sense límits, capaç
d’eixamplar la cultura grega fins als confins de l’Índia. Tant podeu contemplar
aquest enorme personatge en la versió clàssica liderada per Richard Burton, com
en una versió més moderna i polèmica encapçalada per Colin Farrell.
Aquest films són una excusa amena que ens permet
familiaritzar-nos amb l’univers grec antic. Altres títols són la clàssica Jason
i els argonautes, les diferents versions d’Hèrcules o les més recents Fúria
de titans i Immortals. Però recordeu l’ingent número de documentals
que amb més seriositat ens ensenyen la glòria d’aquesta cultura universal.
La Grècia moderna també és capaç d’inspirar. Les seves
idíl·liques illes, poblades amb casetes blanques davant de belles platges
enfront del plàcid mar Egeu ens evoquen pau i bona vida. Començarem per
l’escena iconogràfica del país: el sirtaki que Anthony Quinn ballà amb vital
energia a Zorba el grec a l’illa de Creta. Recentment un musical
ambientat a les illes gregues va ser aclamat arreu, Mamma mia: una
surrealista història d’amors estivals de hippies anglesos dels anys
setanta. Liderada per la música encomanadissa d’ABBA, Meryl Streep i Pierce
Brosnan van interpretar una ensucrada versió cinematogràfica rodada a la bonica
illa de Skopelos. Sota la superfície del mar també s’hi amaguen tresors, el director
francès Luc Besson intentà mostrar-nos la seva immensitat en un metratge on
l’amor i el busseig es fonen, El gran Blau. Al seu torn l’oscaritzada Mediterrani
de l’italià Gabrielle Salvatore narra com la bonhomia de la gent i el paisatge
de l’encantadora illa de Kasteloriaco és capaç d’amansar un soldats nàufrags en
plena Segona Guerra Mundial. No eren tan mansos els soldats que intenten
destruir el Canons de Navarone, un dels millors films de cine bèl·lic,
acció frenètica i heroisme al servei de l’espectacle.
Grècia en l’actualitat viu moments delicats que el seu
cine contemporani ens mostra. Començaré amb un gran títol: Z, de
Costa-Gavras, guanyadora d’un Oscar és un àcid retrat de la dictadura de
Papadopulos, reflex dels grans mals del país. Com a metàfora de les greus
misèries que avui pateix Grècia, també us recomano mirar El noi que menjava
l’aliment de l’ocell, un jove cantant d’òpera que sobreviu menjant el pinso
del seu canari en una duríssima però necessària metàfora dels temps que corren.
Amb una mica més de tendresa podeu mirar Un toc de canyella, amable cant
d’amor a la família, les tradicions i la cuina grega.