Viatges de Pel·lícula: Grècia

Acaronat per l’onatge de la mar Mediterrània, la cultura occidental va donar els seus primers passos per les terres de l’actual Grècia. D’aquelles ciutats estat no en queden més que majestuoses ruïnes, però la seva cultura és el ferm fonament sobre el qual hem edificat la nostra civilització.

Començarem pel principi. Era una vegada Troia, mare de totes les batalles... La pel·lícula homònima és un entretingut film d’acció que ens apropa aquesta llegenda que sobreviu fa més de tres mil anys, paradoxalment una vida més llarga que el seu protagonista immortal, Aquil·les, interpretat per Brad Pitt, un déu que com qualsevol fill de veí té un taló que flaqueja. Un altre protagonista de la batalla fou l’astut Ulisses, però el seu mite, que no s’originà a Troia, perdura gràcies a l’èpic navegar que durant molts d’anys l’arrossegà pel mar camí de la seva pàtria, Ítaca. Aquest deambular va ser transcrit per Homer a l’Odissea, una obra transcendental de la literatura; a la pantalla, Kirk Douglas va protagonitzar una producció italiana d’aventures que sense poder rivalitzar amb l’original resulta un digne entreteniment. M’agradaria destacar la vigència d’aquesta tradició, ¿com us expliqueu que en ple segle XXI haguem batejat com troians als maliciosos programes que infecten els nostres ordenadors o que Artur Mas al·ludeixi amb assiduïtat l’imaginària Ítaca?

Les Termòpiles no són llegenda, són història llegendària. Tres-cents indòmits espartans van barrar el pas a un exèrcit persa infinitament superior en nombre, amb el preu de les seves vides. Mite grec, va arribar a les pantalles filtrat pel món del còmic. El resultat és 300: un efectista, estètic i una mica passat de voltes exercici d’estil que mostra la determinació encarnada en un crit: Això és Esparta! En darrer lloc m’agradaria recordar la figura del gran Alexandre el Magne, un home sense límits, capaç d’eixamplar la cultura grega fins als confins de l’Índia. Tant podeu contemplar aquest enorme personatge en la versió clàssica liderada per Richard Burton, com en una versió més moderna i polèmica encapçalada per Colin Farrell.

Aquest films són una excusa amena que ens permet familiaritzar-nos amb l’univers grec antic. Altres títols són la clàssica Jason i els argonautes, les diferents versions d’Hèrcules o les més recents Fúria de titans i Immortals. Però recordeu l’ingent número de documentals que amb més seriositat ens ensenyen la glòria d’aquesta cultura universal.

La Grècia moderna també és capaç d’inspirar. Les seves idíl·liques illes, poblades amb casetes blanques davant de belles platges enfront del plàcid mar Egeu ens evoquen pau i bona vida. Començarem per l’escena iconogràfica del país: el sirtaki que Anthony Quinn ballà amb vital energia a Zorba el grec a l’illa de Creta. Recentment un musical ambientat a les illes gregues va ser aclamat arreu, Mamma mia: una surrealista història d’amors estivals de hippies anglesos dels anys setanta. Liderada per la música encomanadissa d’ABBA, Meryl Streep i Pierce Brosnan van interpretar una ensucrada versió cinematogràfica rodada a la bonica illa de Skopelos. Sota la superfície del mar també s’hi amaguen tresors, el director francès Luc Besson intentà mostrar-nos la seva immensitat en un metratge on l’amor i el busseig es fonen, El gran Blau. Al seu torn l’oscaritzada Mediterrani de l’italià Gabrielle Salvatore narra com la bonhomia de la gent i el paisatge de l’encantadora illa de Kasteloriaco és capaç d’amansar un soldats nàufrags en plena Segona Guerra Mundial. No eren tan mansos els soldats que intenten destruir el Canons de Navarone, un dels millors films de cine bèl·lic, acció frenètica i heroisme al servei de l’espectacle.

Grècia en l’actualitat viu moments delicats que el seu cine contemporani ens mostra. Començaré amb un gran títol: Z, de Costa-Gavras, guanyadora d’un Oscar és un àcid retrat de la dictadura de Papadopulos, reflex dels grans mals del país. Com a metàfora de les greus misèries que avui pateix Grècia, també us recomano mirar El noi que menjava l’aliment de l’ocell, un jove cantant d’òpera que sobreviu menjant el pinso del seu canari en una duríssima però necessària metàfora dels temps que corren. Amb una mica més de tendresa podeu mirar Un toc de canyella, amable cant d’amor a la família, les tradicions i la cuina grega.    

Viatges de Pel·lícula: Nova Zelanda, Els paisatges d’El Senyor dels Anells

Amb poc més de disset anys, un noi neozelandès anomenat Peter Jackson viatjava amb tren d’Auckland a Wellington tot llegint el llibre d’El senyor del Anells. Les vies recorrien paratges que li evocaven l’univers ple de fantasia que ideà J.R.R. Tolkien. Ingenu d’ell, somià que algun dia convertiria aquella narrativa al cinema. El resultat és conegut per tots: amb quaranta anys Peter Jackson dirigí el fenomen cinematogràfic més exitós del segle XXI, El Senyor del Anells. Una de les raons d’aquest èxit són els hipnòtics escenaris per on transcorre l’acció, tots ells localitzats en la desbordant natura que atresora aquest bell país; això sí, retocats amb petits maquillatges informàtics. Aquest article no vol parlar d’aquestes pel·lícules, sinó referenciar alguns dels màgics rodals on s’ha filmat aquesta saga.

A l’illa del nord, a dues hores en cotxe d’Auckland, la capital del país, trobem el Hobbiton, enclavat en una zona rural anomenada Matamata. Els seus ondulants pujols amb prats tenyits de verd lluent són la localització natural on se situa la tranquil·la i bondadosa comarca dels hòbbits. Un bucòlic set de rodatge que s’ha mantingut més enllà de la filmació: les casones coves on vivien els entranyables inquilins, el molí, el pont de dos arcs i l’arbre de la Festa s’han convertit en un bufó parc turístic, ideal per passar-hi una jornada agradable.

No gaire lluny, dos-cents quilòmetres al sud ens trobem amb l’abrupte Parc Nacional de Tongariro. Aquest desolat paisatge volcànic farcit amb imponents muntanyes grises fou la tenebrosa terra de Mordor, pàtria del lúgubre Sauron, la personificació del mal. Aquest indret no és gaire accessible i només ens regalarà els seus encants si estem disposats a fer una mica de senderisme. El més ambiciós dels objectius podria ser ascendir al cim Ngauruhoe -en la ficció, el mont del Destí- l’objectiu final de Frodo, on poder fondre i destruir l’anell màgic.

Una mica més al sud, a tocar de la ciutat de Wellington, trobem el mont Victoria, una sort de Montjuïc d’aquesta ciutat. En un dels camins semiurbans que el transiten, es filmà, entre altres, la famosa escena on Frodo, temorós de la presència d’un nazgul, crida als seus companys sortiu del camí! per amagar-se sota les arrels d’un arbre del maligne espectre negre.

Des de Wellington, al llarg de la costa occidental, també trobem el parc Queen Elizabeth, on es van filmar els nazgul i els mamuts mûmakil en la batalla dels camps de Pelennor. La mateixa costa ens porta al fantasmagòric bosc de Waitarere, on Frodo i Gollum van fent camí. A una distància similar de Wellington, però a la costa oriental, podrem contemplar els curiosos pinacles Putangirua. Aquest inquietant paisatge de pedra ambienta el camí dels Morts.

L’Illa del Sud s’articula sobre la serralada dels Alps del sud, amb alçades que sovint passen dels tres mil metres, i creen un imponent teló de fons de tots els paisatges propers. Al voltant d’aquesta muralla nevada s’estenen pedregoses planes glacials guiant braus cursos d’aigua; que esdevenen llacs maragdes, rius nerviosos o cascades segons la intricada orografia local; tot el conjunt rodejat per humits boscos de sobrenatural frondositat, plens de falgueres i molsa. Aquests indrets han servit per ambientar nombroses escenes de la saga. La vall de Glenorchy és una localització recorrent, de la qual podríem destacar l’enquadrament de la fortalesa d’Isengard; a la mateixa vall, a les ribes del riu Dart, trobem el bosc de Lothorien, pàtria èlfica en el metratge. Molt a prop d’aquestes contrades s’alcen les muntanyes Remarkables: així com en la ficció són les muntanyes ennuvolades, en la realitat custodien l’animada ciutat de Queenstown, gran centre d’esports d’aventura; a la falda d’aquesta serra reposa el llac Wakatipu, on es realitza la seqüència inicial d’una de les pel·lícules de la saga. No gaire lluny trobem el poble miner d’Arrowtown; el riu que el creua fou la localització de moltes escenes riberenques, persecucions a cavall i riuades màgiques incloses. En els pics que sobresurten darrere el llac Wanaka els helicòpters van gravar el paisatge, recreant el vol de Gandalf a llom de Gwaihir o dels genets negres perseguint Frodo.

Les planes de Canterbury, al seu torn, van servir per il·lustrar la casa d’Edoras. Sense necessitat d’ordinadors, simplement van muntar un castell de cartó i pedra, per representar un idealitzat ambient medieval embolcallat d’imponents cims. Per últim, voldria destacar la localitat de Twizel, a les faldes del mont Cook, el cim més alt de Nova Zelanda. Aquest lloc salvatge serví per nombrosos propòsits escènics, a destacar la batalla dels camps de Pelennor.

 ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Des de casa nostra, Nova Zelanda és la més remota de les terres, pura antípoda geogràfica. Aquest país es compon principalment per dues illes desbordants de patrimoni natural. Planúries d’un verd intens, platges paradisíaques, boscos frondosos, falgueres abundants, llacs immensos, volcans mig apagats, glaceres llangoroses i enormes fiords configuren una varietat de paisatges difícil de trobar en cap altre territori per la seva bellesa i diversitat. Aquest país també compta amb una vibrant cultura que combina la tradició pròpia maori, amb la potent cultura britànica que va colonitzar aquestes illes.