Tot i estar més lluny que el Japó, l’atzar de
la història ha volgut que la remota Argentina sigui una societat propera.
Generacions de conqueridors, colonitzadors i emigrants espanyols en són els
responsables.
Així, el seu cinema ens resulta tan familiar
com l’esperit del Lazarillo que sobrevola la genial intriga de Nueve reinas; l’emotiva dignitat de la
vellesa a El hijo de la novia, o les
tribulacions de la classe mitjana de El
hombre de al lado i de l’absurda comèdia a Esperando la carroza. Totes excel·lents pel·lícules, però que
destil·len pocs trets característics del país.
El
secreto de sus ojos,
amb la barreja d’una bona trama i pistes sobre l’època de la dictadura, i Historia oficial, que cau de ple dins
d’aquest turbulent període, van ser mereixedores d’un Oscar. Continuant amb el
registre històric, la gran producció Evita,
d’Alan Parker, emergeix com una sòlida biografia
de l’emblemàtica Evita Perón, personatge cabdal de la història recent,
l’herència de la qual encara perdura. Per la seva banda, l’evolució personal
del revolucionari Che Guevara és l’eix de Diarios
de motocicleta, narració del seu viatge iniciàtic a través de les precioses
i injustes carreteres andines de l’Argentina i la resta d’Amèrica del Sud. Si reculem
fins al segle XVIII, La missió
il·lustra el procés de l’evangelització dels indis de la selvàtica regió de
Misiones, al nord-est del país, coronada per la famosa escena de les imponents
cascades d’Iguazú. Diego Armando Maradona també és història, llegenda. Un
controvertit personatge que depassa el futbol per convertir-se en icona
nacional, per excés i per defecte. El serbi Emir Kusturica documentà la seva
figura i de passada mostrà les humils villas
miserias. L’aura de Maradona plana a
Camino de san Diego, una roadmovie costumista que transcorre en
paral·lel a la peregrinació d’un noi des de Misiones fins a la capital, per
inspiració maradoniana.
Lluny de la capital, ens endinsarem a les
immensitats australs de la Patagònia amb la pel·lícula homònima realitzada pel
director Marc Evans, en un dolç drama d’immigrants gal·lesos. A Un lugar en el mundo s’explica
l’evolució social d’aquesta desolada regió, com en l’entretinguda Historias mínimas en clau d’humor. Cap
és una pel·lícula rodona, però el desplegament de les hipnòtiques imatges
d’aquest preciós escenari ja dóna, per si mateix, una justificada recompensa.
Encara més al sud, a la península Valdés, transcorre la dura La puta y la ballena i Gigantes de Valdés, que mostra el dilema
entre la conservació de la natura i els interessos econòmics en terres verges.
Tot, amanit amb la màgica presència de les balenes que poblen aquest extrem
verge de la Terra. Si busqueu immensitats andines podreu gaudir de Set anys al Tibet, que no es filmà a
l’Himàlaia sinó a la regió de Mendoza.
A més a més del paisatge, l’estètica del
tango és prou capaç d’omplir la pantalla. Aquesta cultura universal ha seduït
el món, traspassant les fronteres portenyes. Als Estats Untis, Carlos Gardel,
en els albors del cine sonor, triomfà amb les seves peces eternes a Tango bar, o Assassination Tango de Robert Duvall; a Espanya Carlos Saura signà Tango; la hongkonguesa Happy together de Wong Kar-Wai explora
una apassionada relació homosexual de turistes orientals que resideixen a
Buenos Aires; o França, que al seu torn, acaba d’estrenar Tango libre amb Sergi Lopez de protagonista. També és usual
incloure alguna escena solta de tango com a
Mentides arriscades, o en
musicals de la talla de Chicago i Moulin Rouge.
BANDA
SONORA
El tango ens submergeix dins del seu complex
univers amb música melangiosa de notes dolces i aspres, amb el seu genuí i
sensual ball, amb lletres de tràgica humanitat. No és el cant d’un poble; és la
particular història de persones que viuen en els marges de la societat de
Buenos Aires. Episodis de solitud, de desamor, de fatalitat...que lluny
d’entristir-nos, sublima amb l’altiva determinació que mostra la parella de
ball, mig caminant, en una abraçada d’íntima coreografia.
Carlos Gardel és el mite, intèrpret i
compositor de les més emblemàtiques composicions tangueres: Volver amb la seva cèlebre tornada o Por una cabeza, han esdevingut himnes
universals; més discretament, en clau blaugrana, versionà Patadura a la glòria del Barça i composà Sami, en honor al seu amic Samitier. Però el tango sobrepassa la
seva figura. Cançons com El choclo
que amb més de cent anys encara sona amb juvenil energia, la renovació musical
que liderà Astor Piazzolla amb Adiós Nonino, o les modernes barreges electròniques de Gotan Project, són tres
punts d’un camí que no para d’avançar. Un altre intèrpret mític és Roberto
Goyeneche, que canta Malena com ningú
i posa en cada vers el cor, que omple amb el seu recitar descompassat la cruel
poesia de Yira Yira; o l’orquestra de
Juan D’Arienzo amb La Cumparsita i la
sòrdida Ríe payaso. A casa nostra el
tango gaudeix de gran popularitat. Cantants locals l’han interpretat, com la
recentment desapareguda Sara Montiel amb les voluptuoses Fumando espero o A media luz.
A l’Argentina existeix vida més enllà
d’aquest gènere: el bolero, l’enganxosa cúmbia o el ritme de les murgues
carnavalesques són testimonis de la seva diversitat cultural. El rock argentí,
per la seva part, tot i no ser un estil autòcton, ens permet copsar la forta
personalitat d’aquest poble. A la nostra riba de l’Atlàntic, los Rodríguez i
Tequila han estat els principals
ambaixadors, però a l’Argentina els grans són Fito Paez, Charly García o
Spinetta .
Publicat al " Món d'eurovacances "
Agraïments: Paula Panelo, Lujan Baudino, Lionel Mortola
PD. He adjuntat links per poder escoltar cada cançó.