La Xina és un gegant que dobla la població d’Europa. Amb una economia desbordant capaç d’inundar el món, compta amb un refinada cultura profundament arrelada fa més de 3.000 anys. Però a casa nostra solem caricaturitzar aquest impressionant poble com treballadors de fàbriques barates i immigrants que regenten basars on podem trobar a bon preu qualsevol producte que ens passi pel cap.
En les últimes dècades les pel·lícules d’aquesta cultura estan assolint una certa tirada comercial a la nostra cartellera. Un dels principals responsables d’aquesta internacionalització és el taiwanès Ang Lee que, amb Tigre i drac, l’any 2000, trencà les fronteres del gran públic. Aquesta pel·lícula pertany al gènere Wuxia; un cocktail que té com a base una història èpica de passat remot plena d’honor, amb gotes de romanticisme i una bona ració d’arts marcials, tot remenat amb una espectacular i colorista posada en escena amb milers d’extres -no els en ve d’un. Amb aquest esquema podrem veure molts títols que han triomfat arreu. Hero o La casa de les dagues voladores són altres bons i digeribles exemples.
Les arts marcials ens hipnotitzen. Un clar exemple és la icona dels anys setanta Bruce Lee. Ell sol fou capaç de popularitzar mundialment el kung-fu i el karate. Nascut a San Francisco, va fer carrera a Hong Kong. Amb unes trames simples, amb un estil a mig camí d’orient i occident, es convertí en un mite més enllà de les pantalles, amb frases com “Be water, my friend”. El retorn del drac potser és la seva pel·lícula més famosa. El seu relleu natural, Jackie Chan, farceix les graelles de les televisions amb les seves bufonades, fent les delícies de la canalla.
Un altre tòpic del cine xinès és la dissolució de l’antic imperi en el món modern. El director italià Bernardo Bertolucci firmà L’últim emperador, un gran títol que ens captivarà amb el seu desplegament visual. Una altra reeixida aproximació a aquest període és Adéu a la meva concubina, on serem testimonis de l’evolució d’aquest país des de la curiosa òptica de dos singulars cantants d’òpera, o el drama Sorgo vermell. Per altra banda, 55 dies a Pekín, és un clàssic de Hollywood, estil colonial, del gènere d’aventures; no compteu, però, amb gaire rigor, conformeu-vos en passar una bona estona.
La Segona Guerra Mundial també va assolar aquesta regió. Per si algú no ho sap, m’agradaria recordar que la invasió japonesa va provocar la pèrdua de més de vint milions de vides. L’imperi del Sol és una producció de Steven Spielberg on podrem veure la dramàtica evolució d’un nen benestant anglès resident a Shangai que acaba en un camp de concentració japonès. De l’ocupació vista amb ulls xinesos sobresurt una historia d’intrigues i amor, l’excel·lent film d’Ang Lee: Desig i perill. També cal destacar l’humor negre que Jiang Wen ens regala a Els dimonis a la meva porta. Podem rescatar una joia de l’oblit: Les llàgrimes del Yangtsé, de Zheng Junli, més antiga i en blanc i negre, la qual no s’ha de confondre amb el El Yangtsé en llamas amb Steve McQueen. Per últim, dins del mateix període històric, situada en territori formalment xinès, voldria esmentar Set anys al Tibet, realitzada per Jean-Jacques Annaud. Es tracta d’una aproximació a la cultura d’una petita i pacifica nació que en cap cas pertany a la cultura xinesa.
Durant els anys seixanta, la Revolució Cultural fou un estrany i fosc episodi de la xina comunista. Pocs films intenten descriure‘l. Personalment, només en conec dos: Onze flors, de Wang Xiaoshuai, i el documental de Michelangelo Antonioni Chung Kuo.
D’altra banda, el cine xinès també és capaç de destil·lar subtils sentiments que traspuen petites grans històries. Només cal deixar-nos hipnotitzar per l’encanteri visual de La llanterna vermella per comprovar-ho. Localitzades a Hong Kong, les emocions se sublimen a Desitjant estimar (In the mood for Love), i igualment podrem commoure’ns amb històries més modernes a Chungking Express. Si marxem a Taiwan, assaborirem una agredolça comèdia d’Ang Lee: Menjar, beure, estimar. Si ens situem a Pequín xafardejarem el batec quotidià a Lost in Beijing.
Algunes històries mostren l’impacte sofert per la immigració rural en megalòpolis desbordants. A La bicicleta de Pequín, de Wang Xiaoshua, i a Dutxa, de Zhan Yang, l’acció transcorre a Pequín. Al seu torn, a Shangai dreams assistirem als contrastos d’aquesta ciutat comercial. En sentit contrari, si voleu gaudir de les províncies, a El rossinyol, emprendrem un tendre camí de tornada, de la mà del protagonista quan torna al seu poble natal acompanyat de la seva néta.
Per últim, voldria esmentar grans produccions occidentals, amb protagonistes occidentals i on els xinesos formen més aviat part del decorat. La mòmia: la tomba de l’emperador, fantasieja al voltant dels famosos guerrers de terracota. Aquesta saga és una esbravada versió d’Indiana Jones del segle XXI. També podeu passar l’estona admirant la moderna arquitectura plena de gratacels de Xangai a Sky fall, entrega recent de James Bond amb Daniel Craig com a protagonista. Sense moure’ns de l’entorn d’aquesta impressionant ciutat, podem seguir l’embolicada trama de Missió impossible 3.