Viatges de pel·lícula: Itàlia

Itàlia és una manera de fer, marcada per l’alegre tarannà dels seus habitants que viuen entre bucòliques contrades i monumentals ciutats plenes d’història, alimentant el dia a dia al voltant de la bellesa, l’amor i la gastronomia. Aquesta és la promesa que els turistes solem cercar i trobar quan visitem els nostres veïns de llevant. Són moltes les pel·lícules que engrandeixen aquest tòpic, encara que la realitat del país és força més complexa, ma quest’é un’altra storia.

Començarem el nostre recorregut pel centre del país: Roma, la ciutat eterna que un dia va ser el centre del món, està densament farcida de localitzacions mil·lenàries, on Gregory Peck i Audrey Hepburn s’enamoraren a Vacances a Roma tot voltant per ella. La dolce vita al seu torn quedarà per sempre associada a la Fontana di Trevi gràcies a una de les escenes més famoses de la història del cinema, el sensual bany d’Anita Ekberg. Situada també a Roma, ja superat el blanc i negre, a Caro diario gràcies a les tribulacions de Nanni Moretti se’ns mostra una ciutat més actual; però si el que voleu és ser partícips del culte a Eros que els italians professen caldrà veure Manuale d’amore. Per últim voldria remarcar una novetat que l’any passat va il·luminar la cartellera: La gran bellesa de Paolo Sorrentino, on assistirem a la decadent fastuositat d’aquesta impressionant ciutat.

Més al nord, trobem la idíl·lica Toscana. La bona vida sol acompanyar els personatges que es fusionen amb l’entorn a Sota el sol de la Toscana o Bellesa robada. L’inesgotable art que decora Florència esdevé protagonista a Te amb Mussolini o a Una habitació amb vistes. Per la seva banda a la bonica ciutat d’Arezzo hi fou filmada la genial, divertida i emotiva tragicomèdia La vida és bella de Roberto Benigni, així com El cicló, una comedieta que causà furor a Itàlia i que té com a curiositat les protagonistes: un grup de ballarines espanyoles que revolucionen els mascles del poble. També vull remarcar els bells paratges que podem veure a Gladiator de Ridley Scott, rodats en part a un paradís a la terra: la vall d’Orcia. 

Tot i que Milà no és una ciutat amb gaire encant, Vittorio De Sica hi retratà amb gràcia el natural geni italià, en l’oblidada Miracle a Milà. Dickensiana al·legoria de la pobresa.

Canals i palaus, testimonis d’un gloriós passat, articulen la singular morfologia de Venècia que serveix d’escenari per estrambòtiques escenes d’acció a Indiana Jones i l’última creuada, Moonraker i Casino Royal  de la sèrie 007 o Italian job. D’una manera més assossegada a Pane e tulipani o Dieci inverni ens endinsen dins d’aquesta preciosa ciutat flotant de la mà de persones humanes, incapaces de matar una mosca. La bellesa esquerdada de Venècia queda notòriament explicitada en la fosca Mort a Venècia o Casanova. Per altra banda voldria destacar una sèrie de televisió que encanta les tietes de casa nostra, el Comisari Brunetti, escrita per la best-seller Donna Leon.

Els Alps també són capaços d’omplir la gran pantalla, l´Ós de Jean-Jacques Annaud és un film diferent. No hi ha diàlegs, només assistim a la supervivència d’un osset de carn i os, en un metratge on les Dolomites brillen amb llum pròpia. Aquestes imponents muntanyes també són protagonistes de Màxim risc, una pel·lícula d’escaladors protagonitzada per Sylvester Stallone, de preciosa fotografia i trama prescindible.

Per tornar a retrobar-nos amb els arquetips italians ens desplaçarem cap al sud, on l’agrupació més famosa d’aquestes terres, la màfia, capitalitza un grapat de films: a cavall entre Sicília i Estat Units la saga d’El Padrí, mundialment reconeguda com obra mestra del gènere. Molt més costumista, la versió cinematogràfica de la novel·la Gomorra ens il·lustra la desmembrada societat napolitana. En clau política, Il divo narra les tèrboles relacions del set vegades cap de govern Giulio Andreotti, explicitant la preocupant relació entre aquests dos móns, però cal estar atent a la cartellera, doncs és probable que en breu apareguin escandaloses produccions que treguin suc dels excessos del encara més polèmic Silvio Berlusconi. En un to més divertit, Roberto Benigni perpetrà una de les seves ocurrents comèdies amb Johnny Escuradents. Dins de l’àmbit policial l’astut comissari Montalbano es dedica a resoldre casos en una amable sèrie de televisió que porta el seu nom. Aquest  personatge de ficció, creat per l’escriptor Andrea Camilleri, és un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán.

Però el sud d’Itàlia té molt més a oferir. Personalment sento predilecció per les illes Eòlies, perdudes al nord de Sicília. Stromboli és un explosiu paratge que serveix de fons d’una volcànica història filmada per Roberto Rossellini que porta el nom de l’illa. A Sicília, tendres històries compensen els violents tòpics: l’emotiva Cinema Paradiso, l’amor que un adolescent professa per Malena encarnada per una preciosa Monica Bellucci, així com la sensibilitat que transpira El carter de Pablo Neruda en són brillants exemples. De plantejament similar a la francesa, Benvinguts al nord o l’espanyola Ocho apellidos vascos, Itàlia també compta amb una comèdia territorial anomenada Benvinguts al sud.

Segurament els cinèfils trobareu a faltar títols com les dramàtiques Lladre de bicicletes, Roma ciutat oberta o La ciutat tremola, el neorealisme que revolucionà el món cinematogràfic del seu temps; tampoc he proposat el Gatopardo o Novecento, metratges que han envellit força; i per descomptat no he inclòs cine pèplum (produccions fetes en estudis sobre l’imperi romà), ni spaghetti westerns, filmats a Espanya i situats a l’oest nord-americà. Donada la naturalesa turística d’aquest article així ho he cregut oportú.