El Japó
és una fascinant barreja de tradició i modernitat, amanida amb el genuí accent
de la seva societat. La seva cultura és llunyana; no només ens separa un idioma,
ens separa un concepte de vida.
El cinema pot ser una manera amable d’introduir-nos a aquesta
cultura. Probablement, la pel·lícula que ens obrirà les portes d’aquest univers
amb més facilitat no és una producció japonesa, sinó un producte made in USA on es mostren les
disfuncions entre els nostres mons. Es
tracta de Lost in translation, perdut
en la traducció. En aquest film dirigit per una joveníssima Sofia Coppola,
assistim a l’atònit deambular pel Tòkio actual d’un desconcertat nord-americà.
L’espanyola Mapa de sonidos de Tokio, d’Isabel Coixet, també incideix en aquest
contrast, utilitzant la màgia del personal llenguatge de la directora catalana.
Altres films
estrangers també poden ser entretingudes aproximacions al país del sol naixent,
tot i que la majoria queden circumscrites a contextos molt concrets. De la
segona guerra mundial la clàssica Tora,
Tora i l’excel·lent Cartes d’Iwo
Jima, de Clint Eastwood, són dos exemples del conflicte vist des de l’òptica
nipona. Una altra gran pel·lícula de la gran guerra és Infern al Pacífic, on Lee Marvin i Toshiro Mifune, el gran actor japonès,
protagonitzen dos soldats nàufrags enfrontats
que han de conviure en una illa. De la mateixa manera que, a vegades, la marca
Espanya queda ridículament reduïda a un país de toros i flamenc, el nostre imaginari
col·lectiu ha caricaturitzat el Japó com un país de samurais, geishas i
yakuzes. Fruit d’aquesta visió han sorgit grans produccions com l’èpica L’últim Samurai de Tom Cruise, l’elegant
Memòria d’una Geisha, d’Steven
Spielberg, o el thriller Black rain de l’efectitsta Ridley Scott.
Tot i aquest apunt introductori, el cinema japonès
autòcton és prou capaç de mostrar el seu país. Per començar, tres tòtems
clàssics: Akira Kurosawa, principal director nipó, l’obra del qual tingué una
repercussió mundial; el meticulós Yazusiro Yosu, i el poètic Kenzi Mizoguchi. Els tres, a la
seva manera, són grans mestres del cine universal i només citarem una obra de cadascun: Roshomon, Contes de Tokio i Contes de
la lluna pàl·lida, tot i que qualsevol títol de la seva filmografia és
digne de ser vist,
Autors més recents també han fet pel·lícules
remarcables. És el cas de Tekeshi Kitano, amb la seva divertida i sensible
violència, de qui destaquem una emotiva historia, L’estiu de Kikujiro, on acompanyarem el viatge d’un nen pel Japó d’avui
en dia. Com a curiositat, voldria mencionar que Kitano no només és el
responsable d’una atractiva obra que dóna voltes al voltant del Yakuzes, sinó
que també fou responsable de “Humor
Amarillo”, una curiositat audiovisual nipona que gaudí de gran popularitat
a casa nostra. Un altre autor remarcable és Hirokazu Koreeda qui dirigí Air
Doll, un curiós drama que ens mostra l’estranya relació sentimental que
manté el protagonista amb una nina inflable, metàfora, potser, d’una societat
on els sentiments són complicats d’expressar. Seguint aquesta veta cal destacar
un film mític del cine eròtic, L’imperi dels sentits, on la sexualitat dels personatges es tibà fins
als límits. Altres obres recomanables són Tampopo
o El sabor del te, comèdies que graviten
al voltant de la gastronomia local, un dels valors més i millor exportats de la
seva cultura.
A part d’aquest cinema més costumista, al Japó tenen
fal·lera pel cinema de terror. El universalment conegut Godzila és la icona del
cinema Kaiju, un variant de sèrie B farcida de monstres. Per altra banda,
recentment, moltes pel·lícules terrorífiques han triomfat dins i fora de l’illa,
fins al punt que s’han realitzat “remakes” occidentals que han farcit la nostra
cartellera. Títols com The ring, Dark
water o Shutter en són bons exemples. Però crec oportú avisar que el
visionat d’aquestes obres requereix predisposició per part de l’espectador, atesa l’extrema
tensió que s’hi respira.
L’Anime és un punt i a part de la indústria del cinema
japonès. Són dibuixos animats, hereus cinematogràfics dels còmics Manga. En
aquest registre, el Japó és un formidable competidor de l’hegemonia cinematogràfica de Hollywood. Només cal recordar
l’impacte popular que han tingut personatges televisius com
Heidi, L’abella Maya, Oliver i Benji, l’Arale
Norimaki, en Son Goku, Doraemon entre altres o destacar el desbordant èxit
de convocatòria que va tenir el saló del còmic dedicat al Japó celebrat aquesta
tardor a Barcelona.
El germà gran d’aquestes sèries de televisió és un
format cinematogràfic dedicat tant al públic més jove com a l’adult. Al Japó
aquest gènere compta amb la mateixa popularitat i difusió que el cinema filmat.
La futurista Akira és el títol més
conegut, juntament amb altres pel·lícules que configuren l’Olimp d’aquest estil:
Ghost in the Shell, pare de la
celebrada saga Matrix; Perfect Blue,
que desgrana el món de les estrelles del pop; la màgia de Viatge de Chihiro, i l’apocalipsi
de les bombes a Grave of the fireflies.
Com a colofó a aquest article, vet aquí una raresa
difícil de trobar, però que potser podreu localitzar si teniu la sort de
viatjar al país del sol naixent: Miraiyosouzu, una pel·lícula menor filmada
a la gaudiniana Barcelona. És a dir, Barcelona interpretada per Japó.