Viatjar a Terra Santa no només significa visitar un territori. També implica trepitjar l’espai mític on s’han forjat les tres religions que han regit Occident: el judaisme, el cristianisme i l’islam. Poc importa l’espiritualitat de cadascú. Les llegendes que teixeixen aquestes religions són també un dels fonaments de la nostra cultura. La Bíblia és el nostre llibre, i de fet durant molt de temps gairebé fou l’únic. Per tant, resulta lògic entendre que les seves narracions s’adaptessin fàcilment a un modern vehicle per explicar histories: el cine.
Ja en els seus inicis, foren forces els intents per
convertir el llibre sagrat en imatges amb el mateix Louis Lumiere al capdavant,
però les arcaiques execucions en limiten l’interès als arqueòlegs del cinema.
Durant l’esplendor de l’època daurada de Hollywood
dels anys 50, els estudis consolidaren una tendència, avui plenament estesa, on
els excessos visuals, els decorats sumptuosos i els efectes especials
intentaren combatre la irrupció de la televisió. Va ser llavors, en ple
puritanisme americà, quan es van prodigar la realització de pel·lícules al
voltant de la Bíblia, així com de les coetànies civilitzacions egípcia, grega i
romana. Aquest gènere històric s’anomenà cine
Pèplum: Pel·lícules èpiques de entreteniment que ens apropaven les
escriptures lluny d’elucubracions teològiques. Vistes al segle XXI, poden
resultar d’una espectacularitat obsoleta, però encara avui, escenes com Moisès
obrint-se pas a través del Mar Roig en Els
deu manaments, rodada per Cecil
B. DeMille; la persecució de quadrigues de la super oscaritzada Ben Hur, o el sensual ball del set vels
de Rita Hayworth a Salomé, són un
llegat vigent.
La vida de Jesús, en si mateixa, ha estat un tema
recurrent. Rei de reis és l’exemple
més reeixit de l’època clàssica. Com a contraposició, a Europa es varen fer
produccions de irregular factura, on la dimensió íntima de tan enorme
personatge predomina sobre l’espectacle, com a L’evangeli segons sant Mateu de
Passolini. Seguint aquesta tendència, el gran Scorsese s’allunyà del seu univers
per tractar de manera heterodoxa i personal la humanitat de Jesús en la
controvertida Última temptació de Crist.
Mel Gibson, per la seva banda, també va aprofundir en aquest aspecte tan espinós
dotant d’hiperrealisme les fases més doloroses de La passió de Crist.
Punt i a part són les rareses menys sacres, com el musical
Jesucrist Superstar, on deixebles hippies
i àngels funkies es mouen a ritme d’òpera rock. Finalment, voldria destacar una
obra mestre de la comèdia més irreverent firmada pels genials Monthy Python, que ajunten un
seguit passatges de La vida de Brian,
un messies que no era l’escollit.
El Cinema no ha descuidat el públic infantil amb films
de dibuixos animats com El príncep d’Egipte,
de la factoria Dream Works, una musical aproximació a la vida de Moisès, així
com la preciosa animació feta amb plastilina The miracle maker, que ens transporta a un pessebre vivent.
Les modernes sèries de televisió també han trobat
matèria prima en els textos sagrats. La recent i ambiciosa producció La Bíblia, del canal History, n’és el
millor exemple. Tot i que com cada setmana santa, podem tornar a veure Jesús de Nazaret de Franco Zeffirelli,
feta per la televisió italiana.
Terra Santa tingué una altre època mítica, les
creuades, una col·lisió econòmica, cultural i religiosa entre l’islam i el cristianisme.
Aquest conflicte és l’eix vertebrador de l’espectacular El regne del cels, de Ridley Scott. Molt abans, Cecil B deMille
signà Les creuades. Altres títols
menors han donat voltes al voltant d’aquest període, però possiblement no tenen
prou entitat.
Terra Santa ha atret des de temps immemorials una munió de xerraires i savis que n’han intentait interpretar-ne els misteris. Així, els documentals, un gènere considerat menor, concebut per acompanyar les migdiades de la sobretaula, tenen terra abonada per poder, entre el rigor i l’espectacle, intentar analitzar les llegendes que ha generat aquest indret mític. National Geographic, Discovery Channel o el canal History en són els millors realitzadors, tot i que trobar i encertar els títols pot convertir-se en una loteria, atesa la manca d’informació i distribució.
BANDA SONORA
Les bandes sonores de les grans produccions dels anys
cinquanta no només són belles peces simfòniques, sinó que són un recurs escènic
més, incrustacions sonores que acompanyen l’acció. Milos Rozna, Elmer
Bernestein, Bernard Herrman, Alex North foren grans compositors de música
clàssica que trobaren en les sales de cine els seus millors auditoris. Poc
valorades fora de les pel·lícules per
les quals van ser concebudes, aquestes obres musicals contenen peces dignes de
l’oïda dels melòmans més refinats. Dins de la seva vastíssima banda sonora, Ben
Hur conté moments deliciosos: l’enèrgica batalla naval, la imperial desfilada
de les quadrigues o la marxa del pa i el circ en són els màxims exponents. Els
deu manaments, al seu torn, interpreta un poderós tema central. Per altra banda
Jesucrist Superstar, d’Andrew Lloyd Webber, ha convertit en cançó popular el
seu enganxifós himne homònim. Per finalitzar vull incloure, Always Look on the
bright Side of Life, una simple tonada que solc xiular i que posa l’esplèndid
colofó a la vida Brian.