La pagoda s'enlairava cap al cel en forma de campana, tota banyada d'or, coronada a cent metres d'alçada amb milers de pedres precioses. Era una estructura neta que més enllà de qualsevol mida o riquesa, reposava en la simple gràcia de les seves formes. Semblava el fruit d'un somni, tot i que aquestes ratlles no són una invenció, són la superficial descripció de Shwedagon, un temple que existeix lluny, molt lluny d'aquí, més enllà d'Europa, d'Aràbia, de l'Índia, als confins d'Àsia, a la capital de Birmània, Yangon.
www.amatekim.net |
La pagoda s'enlairava cap al cel en forma de campana, tota banyada d'or, coronada a cent metres d'alçada amb milers de pedres precioses. Era una estructura neta que més enllà de qualsevol mida o riquesa, reposava en la simple gràcia de les seves formes. Semblava el fruit d'un somni, tot i que aquestes ratlles no són una invenció, són la superficial descripció de Shwedagon, un temple que existeix lluny, molt lluny d'aquí, més enllà d'Europa, d'Aràbia, de l'Índia, als confins d'Àsia, a la capital de Birmània, Yangon.
Però la curiositat de la Maria no es va
centrar en la majestuosa construcció, sinó que es fixà en les rudimentàries
gàbies plenes d'ocells esteses a l'entrada del recinte. “Disculpi” va
interrompre les explicacions del guia “Què hi fan aquí?” “Són venedors, la gent
paga per alliberar ocells, ens ajuda a meditar. Ocell representa ànima, gàbia
desitjos.” “Què vol dir que la gàbia representa desitjos?” demanà ella. “Els
occidentals desitgeu moltes coses, ho teniu tot i no gaudiu de res... sempre en
voleu més; els budistes aprenem a desitjar poc...com no tenim gaire ens resulta
força pràctic”. La Maria va escoltar atenta aquell joc de paraules, però el fet
és que no li agradava veure animals engabiats
“Pobres bestioles” va concloure “I quina culpa tenen de les vostres
meditacions?”
N’hi havia moltes d’aus, menudes com prunes
d’un color gris brut que es bellugaven nervioses, amuntegades en rònegues
gàbies de fusta. Mentre la Maria badava entre les parades, una au li va cridar
l’atenció, doncs tot i tenir la mateixa forma i mida que les altres, lluïa un
vistós vestit de coll blau, amb ales groguenques que la feien ressaltar d’entre
el núvol de plomes. El guia, atent, s’hi va apropar i després de regatejar amb
el venedor, va introduir la mà dins la gàbia per extreure’n l’exemplar. Mentre
l’entregava a la Maria, va exclamar en un to burletament solemne: “Si no
t’agrada veure ocells captius, serà millor alliberar-lo. Deixa’l anar perquè
voli allà on vulgui, pensa que tu també pots ser ocell.” A la Maria no li
interessava aquella xerrameca, però pensar que podria volar, encara que fos per
un instant li encantà; va somriure i encara més quan s’adonà que el seu marit
fotografiava l’instant. Va estrènyer l’animal entre les seves mans, va
flexionar els colzes i el catapultà amb força cap a l’aire, deixant ambdós braços
estesos. “ Vola, vola!” cridava mentre l’ocell agitava les ales.
Van passar tota la tarda passejant sobre la
catifa de marbre on s’asseu el temple, visitant aquelles exòtiques
construccions, entre mirades encuriosides dels locals. El guia no parava de
parlar, intentant comprimir milers d’anys d’història en uns minuts, a una
parella que més que escoltar, es dedicaven, càmera en mà, a retratar cada racó.
Acabada la visita, estaven tan esgotats de voltar abraçats per l’enganxifosa
calor tropical que es van retirar directament a l’hotel, on van repassar les
fotos que havien fet: eren precioses. Els va agradar molt aquell dia, tant, que
van decidir que aprofitant que els quedava una estona lliure, el matí següent
tornarien pel seu compte a visitar Shwedagon.
A primera hora del matí la ciutat semblava
abandonada, els brogits de cotxes, motos i bicicletes que, com un estol d’aus caòticament inundaven els carrers
de Yangon, encara no existien. El trajecte va
transcórrer en una agradable calma que convidava a fixar-se en la bellesa
esquerdada de la ciutat, antiga joia d’Orient que avui marceix colonitzada per
un clima que li pren l’energia; tot semblava gastat menys la pagoda daurada que
emergia lluent, com si fos acabada d’estrenar, tot i els segles que la
contemplen.
Van baixar del taxi i mentre enfilaven cap a
l’entrada, la Maria va assenyalar les modestes parades que a primera hora ja hi
eren instal·lades “Alliberem un ocell” va dir decidida “Si no t’agrada veure’ls
així, seria millor no fomentar el negoci, no?” “Marc que t’estàs fent budista o
què? Vinga anem-hi!“. Mentre tafanejaven entre les gàbies de cop i volta la
Maria exclamà: “L’ocell de colors, està aquí.” en Marc s’hi va apropar “Sí que
s’assembla.” “És el mateix! N’estic segura, senyor, és el mateix oi?”
s’adreçava al comerciant entre gestos per fer-se entendre. El firaire somreia i
s’encongia d’espatlles mentre responia “Na
male ba bu, tueyada untabade” “Marc són iguals, comprova la memòria de la
càmera.” Estava clar que la fisonomia d’ambdues aus era idèntica fins i tot el
venedor també resultava ser el mateix. Li van ensenyar la imatge, intentant
fer-li veure la coincidència, però l’home no entenia ni una sola paraula; només
podia comunicar-se amb gestos de sorpresa, meravellat de veure una foto en una
pantalla de vidre, gestos que es van multiplicar quan s’hi va reconèixer “Aumif, Aumif!“ repetia. “Potser eren ous
bessons? Vinga que el farem volar.” Va dir en Marc mentre mostrava un bitllet
al firaire que va assentir amb el cap.
Una vegada a l’hotel, van fer un mos,
esperant per marxar a l’aeroport. Arribat el guia van petar la xerrada sobre la
improvisada excursió que havien realitzat, mentre explicaven els detalls del
matí, la Maria va comentar “Avui hem vist un ocell igual que el d’ahir.” “Seria
el mateix ocell” va respondre el guia. “El mateix? Si el d’ahir va volar.”
“Estan ensinistrats, quan els alliberem tornen a casa dels venedors, com coloms
missatgers, així l’endemà els poden tornar a vendre.” “Entenc... Quina presa de pèl, no?" “No és cap
secret, tots els birmans ho sabem.” “Doncs quina tradició de pa sucat amb oli!
Alliberar presos perquè tornin a presó.” “És una tradició; com quan vosaltres
enceneu espelmes a les esglésies, no té més” va dir el guia fugint de qualsevol
polèmica. “Parlant de tradicions” va canviar de tema en Marc “M’ha encantat
l’olor d’encens, tenim temps de parar a alguna botiga on en venguin?”.
El viatge va continuar, però com aquesta
història no està escrita per recollir les seves peripècies, passarem de llarg
fins arribar a la riba del llac Inle, on la nostra parella va visitar un
monestir de fireta, on els turistes, vestits amb les típiques túniques ocres,
jugaven a ser monjos per un dia. En vint minuts els van revelar els principis
del budisme, una mica de ioga, uns quants cants i ja estaven preparats per
començar. “Abans de la cerimònia” va dir l’instructor “alliberarem un ocell,
veure’l volar ens ajudarà a inspirar la nostra meditació, meditar és alliberar-se
per volar amb la ment.” La Maria, descreguda, opinà: “Ja sabem com funciona i
em sembla una tonteria, els ocells estan entrenats per tornar a la gàbia.” El
monjo va riure: “És que si no sortiria molt car! Però és tan cert que tornen a
la gàbia com que els doneu la llibertat, la llibertat per escollir.” En Marc
s'apuntà a la polèmica: “Viure engabiats? Quina elecció.” “No està tan
malament, de fet a les persones també ens agrada viure en gàbies. Ningú ens
obliga a viure amuntegats en ciutats, treballant tot el dia, perseguint la
mateixa recompensa que busquen aquests ocells: menjar, seguretat, comoditat...
No som tan diferents. No feu lliures als ocells per permetre’ls volar, els feu
lliures perquè els permeteu escollir, encara que la seva elecció sigui tancar-se
en una gàbia”.
Ni en Marc ni la Maria es van fer budistes,
però després d’aquella frase van somriure.
Publicat al " Món d'eurovacances " suplement de la Vanguardia el 12/04/13
( Versió completa del conte, retallat en la publicació escrita per necessitats d'edició )
Publicat al " Món d'eurovacances " suplement de la Vanguardia el 12/04/13
( Versió completa del conte, retallat en la publicació escrita per necessitats d'edició )