Viatges de Pel·lícula: Grècia

Acaronat per l’onatge de la mar Mediterrània, la cultura occidental va donar els seus primers passos per les terres de l’actual Grècia. D’aquelles ciutats estat no en queden més que majestuoses ruïnes, però la seva cultura és el ferm fonament sobre el qual hem edificat la nostra civilització.

Començarem pel principi. Era una vegada Troia, mare de totes les batalles... La pel·lícula homònima és un entretingut film d’acció que ens apropa aquesta llegenda que sobreviu fa més de tres mil anys, paradoxalment una vida més llarga que el seu protagonista immortal, Aquil·les, interpretat per Brad Pitt, un déu que com qualsevol fill de veí té un taló que flaqueja. Un altre protagonista de la batalla fou l’astut Ulisses, però el seu mite, que no s’originà a Troia, perdura gràcies a l’èpic navegar que durant molts d’anys l’arrossegà pel mar camí de la seva pàtria, Ítaca. Aquest deambular va ser transcrit per Homer a l’Odissea, una obra transcendental de la literatura; a la pantalla, Kirk Douglas va protagonitzar una producció italiana d’aventures que sense poder rivalitzar amb l’original resulta un digne entreteniment. M’agradaria destacar la vigència d’aquesta tradició, ¿com us expliqueu que en ple segle XXI haguem batejat com troians als maliciosos programes que infecten els nostres ordenadors o que Artur Mas al·ludeixi amb assiduïtat l’imaginària Ítaca?

Les Termòpiles no són llegenda, són història llegendària. Tres-cents indòmits espartans van barrar el pas a un exèrcit persa infinitament superior en nombre, amb el preu de les seves vides. Mite grec, va arribar a les pantalles filtrat pel món del còmic. El resultat és 300: un efectista, estètic i una mica passat de voltes exercici d’estil que mostra la determinació encarnada en un crit: Això és Esparta! En darrer lloc m’agradaria recordar la figura del gran Alexandre el Magne, un home sense límits, capaç d’eixamplar la cultura grega fins als confins de l’Índia. Tant podeu contemplar aquest enorme personatge en la versió clàssica liderada per Richard Burton, com en una versió més moderna i polèmica encapçalada per Colin Farrell.

Aquest films són una excusa amena que ens permet familiaritzar-nos amb l’univers grec antic. Altres títols són la clàssica Jason i els argonautes, les diferents versions d’Hèrcules o les més recents Fúria de titans i Immortals. Però recordeu l’ingent número de documentals que amb més seriositat ens ensenyen la glòria d’aquesta cultura universal.

La Grècia moderna també és capaç d’inspirar. Les seves idíl·liques illes, poblades amb casetes blanques davant de belles platges enfront del plàcid mar Egeu ens evoquen pau i bona vida. Començarem per l’escena iconogràfica del país: el sirtaki que Anthony Quinn ballà amb vital energia a Zorba el grec a l’illa de Creta. Recentment un musical ambientat a les illes gregues va ser aclamat arreu, Mamma mia: una surrealista història d’amors estivals de hippies anglesos dels anys setanta. Liderada per la música encomanadissa d’ABBA, Meryl Streep i Pierce Brosnan van interpretar una ensucrada versió cinematogràfica rodada a la bonica illa de Skopelos. Sota la superfície del mar també s’hi amaguen tresors, el director francès Luc Besson intentà mostrar-nos la seva immensitat en un metratge on l’amor i el busseig es fonen, El gran Blau. Al seu torn l’oscaritzada Mediterrani de l’italià Gabrielle Salvatore narra com la bonhomia de la gent i el paisatge de l’encantadora illa de Kasteloriaco és capaç d’amansar un soldats nàufrags en plena Segona Guerra Mundial. No eren tan mansos els soldats que intenten destruir el Canons de Navarone, un dels millors films de cine bèl·lic, acció frenètica i heroisme al servei de l’espectacle.

Grècia en l’actualitat viu moments delicats que el seu cine contemporani ens mostra. Començaré amb un gran títol: Z, de Costa-Gavras, guanyadora d’un Oscar és un àcid retrat de la dictadura de Papadopulos, reflex dels grans mals del país. Com a metàfora de les greus misèries que avui pateix Grècia, també us recomano mirar El noi que menjava l’aliment de l’ocell, un jove cantant d’òpera que sobreviu menjant el pinso del seu canari en una duríssima però necessària metàfora dels temps que corren. Amb una mica més de tendresa podeu mirar Un toc de canyella, amable cant d’amor a la família, les tradicions i la cuina grega.    

Viatges de Pel·lícula: Nova Zelanda, Els paisatges d’El Senyor dels Anells

Amb poc més de disset anys, un noi neozelandès anomenat Peter Jackson viatjava amb tren d’Auckland a Wellington tot llegint el llibre d’El senyor del Anells. Les vies recorrien paratges que li evocaven l’univers ple de fantasia que ideà J.R.R. Tolkien. Ingenu d’ell, somià que algun dia convertiria aquella narrativa al cinema. El resultat és conegut per tots: amb quaranta anys Peter Jackson dirigí el fenomen cinematogràfic més exitós del segle XXI, El Senyor del Anells. Una de les raons d’aquest èxit són els hipnòtics escenaris per on transcorre l’acció, tots ells localitzats en la desbordant natura que atresora aquest bell país; això sí, retocats amb petits maquillatges informàtics. Aquest article no vol parlar d’aquestes pel·lícules, sinó referenciar alguns dels màgics rodals on s’ha filmat aquesta saga.

A l’illa del nord, a dues hores en cotxe d’Auckland, la capital del país, trobem el Hobbiton, enclavat en una zona rural anomenada Matamata. Els seus ondulants pujols amb prats tenyits de verd lluent són la localització natural on se situa la tranquil·la i bondadosa comarca dels hòbbits. Un bucòlic set de rodatge que s’ha mantingut més enllà de la filmació: les casones coves on vivien els entranyables inquilins, el molí, el pont de dos arcs i l’arbre de la Festa s’han convertit en un bufó parc turístic, ideal per passar-hi una jornada agradable.

No gaire lluny, dos-cents quilòmetres al sud ens trobem amb l’abrupte Parc Nacional de Tongariro. Aquest desolat paisatge volcànic farcit amb imponents muntanyes grises fou la tenebrosa terra de Mordor, pàtria del lúgubre Sauron, la personificació del mal. Aquest indret no és gaire accessible i només ens regalarà els seus encants si estem disposats a fer una mica de senderisme. El més ambiciós dels objectius podria ser ascendir al cim Ngauruhoe -en la ficció, el mont del Destí- l’objectiu final de Frodo, on poder fondre i destruir l’anell màgic.

Una mica més al sud, a tocar de la ciutat de Wellington, trobem el mont Victoria, una sort de Montjuïc d’aquesta ciutat. En un dels camins semiurbans que el transiten, es filmà, entre altres, la famosa escena on Frodo, temorós de la presència d’un nazgul, crida als seus companys sortiu del camí! per amagar-se sota les arrels d’un arbre del maligne espectre negre.

Des de Wellington, al llarg de la costa occidental, també trobem el parc Queen Elizabeth, on es van filmar els nazgul i els mamuts mûmakil en la batalla dels camps de Pelennor. La mateixa costa ens porta al fantasmagòric bosc de Waitarere, on Frodo i Gollum van fent camí. A una distància similar de Wellington, però a la costa oriental, podrem contemplar els curiosos pinacles Putangirua. Aquest inquietant paisatge de pedra ambienta el camí dels Morts.

L’Illa del Sud s’articula sobre la serralada dels Alps del sud, amb alçades que sovint passen dels tres mil metres, i creen un imponent teló de fons de tots els paisatges propers. Al voltant d’aquesta muralla nevada s’estenen pedregoses planes glacials guiant braus cursos d’aigua; que esdevenen llacs maragdes, rius nerviosos o cascades segons la intricada orografia local; tot el conjunt rodejat per humits boscos de sobrenatural frondositat, plens de falgueres i molsa. Aquests indrets han servit per ambientar nombroses escenes de la saga. La vall de Glenorchy és una localització recorrent, de la qual podríem destacar l’enquadrament de la fortalesa d’Isengard; a la mateixa vall, a les ribes del riu Dart, trobem el bosc de Lothorien, pàtria èlfica en el metratge. Molt a prop d’aquestes contrades s’alcen les muntanyes Remarkables: així com en la ficció són les muntanyes ennuvolades, en la realitat custodien l’animada ciutat de Queenstown, gran centre d’esports d’aventura; a la falda d’aquesta serra reposa el llac Wakatipu, on es realitza la seqüència inicial d’una de les pel·lícules de la saga. No gaire lluny trobem el poble miner d’Arrowtown; el riu que el creua fou la localització de moltes escenes riberenques, persecucions a cavall i riuades màgiques incloses. En els pics que sobresurten darrere el llac Wanaka els helicòpters van gravar el paisatge, recreant el vol de Gandalf a llom de Gwaihir o dels genets negres perseguint Frodo.

Les planes de Canterbury, al seu torn, van servir per il·lustrar la casa d’Edoras. Sense necessitat d’ordinadors, simplement van muntar un castell de cartó i pedra, per representar un idealitzat ambient medieval embolcallat d’imponents cims. Per últim, voldria destacar la localitat de Twizel, a les faldes del mont Cook, el cim més alt de Nova Zelanda. Aquest lloc salvatge serví per nombrosos propòsits escènics, a destacar la batalla dels camps de Pelennor.

 ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Des de casa nostra, Nova Zelanda és la més remota de les terres, pura antípoda geogràfica. Aquest país es compon principalment per dues illes desbordants de patrimoni natural. Planúries d’un verd intens, platges paradisíaques, boscos frondosos, falgueres abundants, llacs immensos, volcans mig apagats, glaceres llangoroses i enormes fiords configuren una varietat de paisatges difícil de trobar en cap altre territori per la seva bellesa i diversitat. Aquest país també compta amb una vibrant cultura que combina la tradició pròpia maori, amb la potent cultura britànica que va colonitzar aquestes illes.

La colonització de California amb accent català.

Un mallorquí de Petra i un català de Balaguer van marxar de viatge, van passar per Hollywood, per Sillicon Valley i per San Francisco; però aquestes denominacions encara no existien. Junts exploraren terra desconeguda, donant forma a una vaga ombra en els mapes del continent Americà. Juníper Serra i Gaspart de Portolà, comandaren els primers colons occidentals que s’endinsaren en aquest racó de món, col·locant  la pedra fundacional de l’actual Califòrnia. 

Situem el moment: 1768. Els Estats Units estan a punt de començar la revolta contra el control colonial anglès, caçadors russos avancen des d’Alaska cap al sud, Anglaterra s’obre pas per Canadà envers l’oceà Pacífic, els variats pobles amerindis capitulen inexorablement contra el poder de l’home blanc. L’alta Califòrnia és nominalment espanyola, però si no s’omple amb persones una altra potència l’ocuparà. 

El virrei de Mèxic, que ni té molt interès ni compta amb gaires recursos per colonitzar un territori considerat erm i de nul interès comercial, envia una expedició a aquella costa poc coneguda. Per assolir aquest objectiu convocà la companyia catalana, un cos residual dels Miquelets, comandats per Gaspart de Portolà, juntament amb una dotació franciscana liderada per Juníper Serra. No era una gran partida, seixanta-tres homes, vint-i-quatre burros, bous, porcs, una barca i molta voluntat.  

Després de fundar San Diego, l’expedició es dividí en dos cossos: el religiós marxà a peu, el militar es desplaçà en vaixell. Es citaren a la badia de Monterey i després de forces peripècies es trobaren fundant la capital d’aquests rodals. L’humil estructura es repetirà en cada nucli: per un costat la Missió: formada per una església de fusta, protegida d’un muret i rodejada per un hort, reclam per atraure i convertir els indis; per l’altre, no gaire lluny, el presidi, establiment militar estratègicament situat per defensar el conjunt. 

No és un pla ambiciós; simplement es busca assegurar la subsistència de cada missió, agrupar els pobles natius dividits en incomptables grups tribals i dotar d’estructura aquesta terra salvatge. Malgrat les friccions entre conqueridors i indis, inclús entre els propis colons, una figura aglutinarà totes les voluntats, el padre Serra. 

L’èxit no és rotund: pocs guanys i moltes penúries. Cap troballa que pugui rivalitzar amb les fastuoses conquestes del Perú o Mèxic. Però bastiren els inesborrables fonaments de l’actual  Califòrnia, l’estat més ric dels Estats Units. Moltes missions han evolucionat cap a una ciutat moderna: San Diego de Alcalá, Nuestra Señora de Los Angeles, Carmelo, San Francisco i Sacramento en són exemple. 

L’exploració potser no fou gaire reeixida, mai s’adonaren del potencial que guardaven l’interior d’aquelles terres, desestimaren les terres humides de la vall de Sant Joaquim, actual centre de l’agricultura americana, que una vegada dessecades han esdevingut un edèn terrenal; ni podien somiar amb la importància que al segle XX tindria el viscós petroli que surava naturalment de la terra. Encara més cruel, no van endinsar-se per Sierra Nevada, on l’or i la plata no s’amagaven a l’interior de muntanyes sinó que esperaven ser recollits als llits del rius. Però les llavors del futur ja estan plantades, i amb els cultius provinents de la mediterrània s’articulà i s’occidentalitzà el territori. 

El padre Serra va edificar nou missions, el seu successor Crespí, també mallorquí, fundà la resta; entre tots van assolir vint-i-una al llarg de la costa pacifica. També van dissenyar el Camino Real, una calçada de més de nou-cents quilòmetres sobre la qual discorre l’actual Highway 101, que encara avui vertebra Califòrnia. 

La presència espanyola fou breu, des de 1768 fins 1822, any en què Mèxic s’independitzà. El domini mexicà encara va ser més curt, durà fins l’any 1848. La majoria de missions que avui podem visitar han viscut hibernades des d’aquesta data. Després, entre una petita guerra i un gran acord, Mèxic va vendre aquestes terres als Estats Units. Fou llavors quan es trobà l’or, però això ja són figues d’un altre paner. 

  

Juníper Serra fou un frare franciscà nascut a Mallorca l’any 1713. L’any 1749 marxà al Nou Món i va predicar durant vint anys a l’actual Mèxic. Però l’empresa per la qual és recordat fou la colonització de l’Alta Califòrnia. Amb el seu determinat i infatigable caminar, més enllà de la seva coixesa, aconseguí un fita increïble. Beatificat per Joan Pau II l’any 1988, la seva imatge fou escollida per representar l’estat de Califòrnia a la Sala de les Estàtues del Capitoli, a Washignton.

Viatges de Pel·lícula: Xina

La Xina és un gegant que dobla la població d’Europa. Amb una economia desbordant capaç d’inundar el món, compta amb un refinada cultura profundament arrelada fa més de 3.000 anys. Però a casa nostra solem caricaturitzar aquest impressionant poble com treballadors de fàbriques barates i immigrants que regenten basars on podem trobar a bon preu qualsevol producte que ens passi pel cap. 

En les últimes dècades les pel·lícules d’aquesta cultura estan assolint una certa tirada comercial a la nostra cartellera. Un dels principals responsables d’aquesta internacionalització és el taiwanès Ang Lee que, amb Tigre i drac, l’any 2000, trencà les fronteres del gran públic. Aquesta pel·lícula pertany al gènere Wuxia; un cocktail que té com a base una història èpica de passat remot plena d’honor, amb gotes de romanticisme i una bona ració d’arts marcials, tot remenat amb una espectacular i colorista posada en escena amb milers d’extres -no els en ve d’un. Amb aquest esquema podrem veure molts títols que han triomfat arreu. Hero o La casa de les dagues voladores són altres bons i digeribles exemples.  

Les arts marcials ens hipnotitzen. Un clar exemple és la icona dels anys setanta Bruce Lee. Ell sol fou capaç de popularitzar mundialment el kung-fu i el karate. Nascut a San Francisco, va fer carrera a Hong Kong. Amb unes trames simples, amb un estil a mig camí d’orient i occident, es convertí en un mite més enllà de les pantalles, amb frases com “Be water, my friend”. El retorn del drac potser és la seva pel·lícula més famosa. El seu relleu natural, Jackie Chan, farceix les graelles de les televisions amb les seves bufonades, fent les delícies de la canalla. 

Un altre tòpic del cine xinès és la dissolució de l’antic imperi en el món modern. El director italià Bernardo Bertolucci firmà L’últim emperador, un gran títol que ens captivarà amb el seu desplegament visual. Una altra reeixida aproximació a aquest període és Adéu a la meva concubina, on serem testimonis de l’evolució d’aquest país des de la curiosa òptica de dos singulars cantants d’òpera, o el drama Sorgo vermell. Per altra banda, 55 dies a Pekín, és un clàssic de Hollywood, estil colonial, del gènere d’aventures; no compteu, però, amb gaire rigor, conformeu-vos en passar una bona estona. 

La Segona Guerra Mundial també va assolar aquesta regió. Per si algú no ho sap, m’agradaria recordar que la invasió japonesa va provocar la pèrdua de més de vint milions de vides. L’imperi del Sol és una producció de Steven Spielberg on podrem veure la dramàtica evolució d’un nen benestant anglès resident a Shangai que acaba en un camp de concentració japonès. De l’ocupació vista amb ulls xinesos sobresurt una historia d’intrigues i amor, l’excel·lent film d’Ang Lee: Desig i perill. També cal destacar l’humor negre que Jiang Wen ens regala a Els dimonis a la meva porta. Podem rescatar una joia de l’oblit: Les llàgrimes del Yangtsé, de Zheng Junli, més antiga i en blanc i negre, la qual no s’ha de confondre amb el El Yangtsé en llamas amb Steve McQueen. Per últim, dins del mateix període històric, situada en territori formalment xinès, voldria esmentar Set anys al Tibet, realitzada per Jean-Jacques Annaud. Es tracta d’una aproximació a la cultura d’una petita i pacifica nació que en cap cas pertany a la cultura xinesa. 

Durant els anys seixanta, la Revolució Cultural fou un estrany i fosc episodi de la xina comunista. Pocs films intenten descriure‘l. Personalment, només en conec dos: Onze flors, de Wang Xiaoshuai, i el documental de Michelangelo Antonioni Chung Kuo. 

D’altra banda, el cine xinès també és capaç de destil·lar subtils sentiments que traspuen petites grans històries. Només cal deixar-nos hipnotitzar per l’encanteri visual de La llanterna vermella per comprovar-ho. Localitzades a Hong Kong, les emocions se sublimen a Desitjant estimar (In the mood for Love), i igualment podrem commoure’ns amb històries més modernes a Chungking Express. Si marxem a Taiwan, assaborirem una agredolça comèdia d’Ang Lee: Menjar, beure, estimar. Si ens situem a Pequín xafardejarem el batec quotidià a Lost in Beijing. 

Algunes històries mostren l’impacte sofert per la immigració rural en megalòpolis desbordants. A La bicicleta de Pequín, de Wang Xiaoshua, i a Dutxa, de Zhan Yang, l’acció transcorre a Pequín. Al seu torn, a Shangai dreams assistirem als contrastos d’aquesta ciutat comercial. En sentit contrari, si voleu gaudir de les províncies, a El rossinyol, emprendrem un tendre camí de tornada, de la mà del protagonista quan torna al seu poble natal acompanyat de la seva néta. 

Per últim, voldria esmentar grans produccions occidentals, amb protagonistes occidentals i on els xinesos formen més aviat part del decorat. La mòmia: la tomba de l’emperador, fantasieja al voltant dels famosos guerrers de terracota. Aquesta saga és una esbravada versió d’Indiana Jones del segle XXI. També podeu passar l’estona admirant la moderna arquitectura plena de gratacels de Xangai a Sky fall, entrega recent de James Bond amb Daniel Craig com a protagonista. Sense moure’ns de l’entorn d’aquesta impressionant ciutat, podem seguir l’embolicada trama de Missió impossible 3.